30 abril 2007

monstruito

Que consti que no m'hi refereixo com a monstruito per la seva aparença (mai he sapigut dir si un nadó era lleig o maco, o sigui que ja em direu de un fetus!). El tema està en que el 'peque' diguem que és una mica més gran del que li toca per la seva edat (de fet és com tres setmanes més gran del que li tocaria!!!!) Al final de la visita el ginecòleg ens ha recomenat que enlloc de batistes (una espècie de bata per nadó acabat de néixer) valdria més que li poséssim una samarreta de les meves (ja em direu!!!)
Posteriorment i, després de múltiples intents aquesta tarda, finalment hem aconsseguit tenir alguna foto 'decent' de'n Teo. Aquí teniu les primeres fotos però, si tot va bé, en quatre setmanes tindrem el video de'n Teo en moviment (tranquils, no patiu que no us el passarem gaires vegades, i a més són curtets aquests videos







23 abril 2007

tres últims mesos

Aquest ha estat un cap de setmana interessant. Dissabte va ser dia 21, i això vol dir que ja només queden tres mesos perquè pugui conèixer en Teo, que sincerament ja tinc ganes de veure quina cara fa tot i que encara no m’ho acabo de creure.
El mateix dissabte vam sopar a casa en Pere i la Marta, bé i l’Emma. Aquesta personeta cada dia està més guapa, de veritat. Bé doncs, durant el sopar vaig viure dues escenes que sincerament em van emocionar. La primera veure com el Pere adormia en braços a l’Emma mentre sonava de fons la cançó de bressol que li va composar. La segona, encara més maca, era el Pere amb la guitarra i, l’Emma en braços de la Marta mentre el Boss estava ajagut als seus peus. Nens, sou una família molt maca.
El diumenge, després de veure com el pobre Teo encara no té un fons d’armari gaire complert, vam anar a fer una volta per Arc de Triomf i el parc de la Ciutadella. Hi havia la fira de la terra i tot estava ple de paradetes. No vam poder evitar comprar un nou conjunt pel peque, molt maco. Després passejant pel parc i ajaguts a la gespa, no podia deixar d’imaginar-me passejant per allà amb en Teo, veient-lo corretejant amb altres peques, xutant una pilota... no sé, em va fer gràcia i a més l’ambient era de molt bones sensacions, potser va ser la gent, potser el bon dia que feia, potser el què fumaven al voltant, però va ser una estona molt agradable en que em vaig deixar emportar per pensaments en el meu fill (encara em costa molt dir això)

15 abril 2007

Remember when

La setmana passada vaig fer una d’aquelles escapades necessàries de tant en tant. Barcelona m’agrada molt, però hi ha moments en que necessites allunyar-te’n, respirar. Vaig anar amb germà, pare, xell i nat a Galicia. A Galicia hi tinc moltes coses: família, records i cloïsses de carril a la marinera esperant-me. Quatre dies en que van passar alguns fets destacables que no vull oblidar i que per tant han de quedar escrits pq la meva curta memòria pugui tenir un suport.
El viatge tenia com a excusa veure les terres que ens han ‘tocat’ per herència de ma mare i àvia. Sincerament em fa gràcia el fet de tenir ‘terres’,però ja he penjat algunes fotos als posts anteriors i, com s’hi pot veure, no són gaire cosa. Dic que no son gaire cosa pq son parcel·les que han patit els efectes dels incendis d’aquest estiu i sincerament feia una mica de pena veure-les així. Per més inri son parcel·les a les que no hi havia estat mai i que per tant tp tenen un gran valor sentimental associat. Però què puc dir, tot i això, em fa gràcia ser propietari de 4 parcel·les de uns 15 ferrados en total (1 ferrado = 420 metres quadrats)
Només afegir que hi ha hagut moments molt especials com tornar a pujar pel riu amb l’objectiu de recordar la gorja on em vaig banyar tantes vegades de petit; recórrer els carrers de Noia; entrar a la Plaça (=mercat municipal) i pujar sense recordar el motiu a la primera planta per descobrir que hi havia la xurreria on esmorzava la xocolata amb xurros quan hi anava amb ma mare; fumar la primera cigarreta junts amb el meu pare; estar a casa ma avia materna, pujar al primer pis i descobrir que l’habitació/mejador on dormia amb el meu germà quan estiuejàvem allà era la única que seguia amb el mateix encant de sempre; estar al pati de la casa i petar la xerrada amb els meus cosins, ara molt envellits, com feia molts anys; descobrir a la vegada que ja no sabia de què parlar amb el meu cosí preferit després de 9 anys sense veure’l; menjar les cloïsses a la marinera de la meva tieta Maruja; passejar per la platja de Carril; recórrer el carrer de les pimenteres a Padrón; menjar ametlles garapinyades; visitar l’església de petxines de la illa de la Toja; caminar entre falgueres verdes i acabar amb els peus xops; caminar pel centre de Santiago, rodejat de gent que acaba 'el camino', de natius de la ciutat, de turistes madrilenys, del típic home disfraçat de l'apòstol que demana diners, de les botigues plenes d'andròmines varies pels turistes, de caminar pels seus carrers empedrats, ...
Resumint, ha estat un viatge emocional cap als records d’estius passats i només desitjaria que en Teo pugui tenir records tan agradables com els que tinc jo d’aquelles terres tant llunyanes però tant properes a la vegada. No sé, però ja tinc ganes d’emportar-me’l a Galicia i que vegi allò que al seu dia va ser important a la vida del seu pare.

14 abril 2007

més fotos, comentaris més tard


més terres


falguera


xell, nat, pare i germà


mariscant


més terres, més pins cremats

primer les fotos dp els comentaris


terres 1


terres 2


lloc de jocs infantils i banys


gent jugant a contrallum


jo és que passava per aqui


ai ronaldinho

04 abril 2007

ai que anem malament

Fa molt que no actualitzo el blog, ho sé, però la feina i els viatges no ajuden gaire a poder-ho fer. De fet poca cosa puc dir de nou a part de que el Teo cada dia sembla que jugui un atac i gol a la panxa de la Nat. Em fa gràcia pq força dies he vist que, quan estavem al sofà mirant la tele al vespre, la Nat de cop es posa a somriure, un senyal inequívoc que en Teo està de juerga. Això sí, cada dia ell és més gran i el camp de joc es redueix. Veurem com evoluciona el "partit"