el papa està ko

Per molt que miri les 'memories' d’en Ronaldinho, Cristiano Ronaldo i cia, el papa ja no és el que era, ni Gattuso, ni Puyol, cada vegada m’assemblo més al Prosinecki.
La setmana passada em vaig trencar sol jugant a la lliga i, tot i que semblava que evolucionava adequadament, avui estic que no puc, vaig coix i en unes hores tinc un altre partit de futbol. Segueixo amb les ganes de sempre, però el cos cada vegada em falla més. Potser és que cada vegada també l’he de cuidar una mica més del que faig normalment, però...noi, què vols, ja no és tan fàcil anar a jugar cada dissabte a la Garriga com feia sempre, ni anar cada dia en bici, ni fer partits de batminton... Entre la feina, la familia i, perquè no dir-ho, la difícil el.lecció entre l’esport i el soffing, el papa està en un estat de forma força pèssim.

Teo, ja tinc ganes que comencis a caminar i córrer per haver-te de perseguir i així, com a mínim, agafar un mínim de forma.

Això, sigui com sigui avui a jugar, encara que sigui coix, perquè com sempre argumento... sóc de la Garriga!!!!!

Recepta de cloïsses a la marinera

Ingredients:
una ceba maca per persona un gra d’all per persona Farina Aigua Vi Blanc Pebrot vermell picant Pebrot vermell dolç Una fulla de llorer 1'5 kilos de cloïsses (per 4 persones)

Comencem:
Primer de res has de tenir les cloïsses amb aigua i sal (un bon grapat) durant 3-6 hores pq quedin ben netes de sorra. Primer piques al minipimer les cebes i els alls. Això ho poses a una olla o cassola amb un raig d’oli (suficient pq no es cremi) i ho fas daurar a foc mig lent.
Per una atra banda agafes un got gran d’aigua i li poses una cullerada sopera de farina i remenes bé (jo normalment faig un got i mig i cullerada i mitja) Una vegada la ceba i l’all comencen a estar daurats, poses la barreja d’aigua i farina a la cassola i remenes. Hi afegeixes un raig de vi i remenes. I al cap d’un minut aproximat, hi poses un bon raig de pebrot vermell picant (a gust del consumidor) i barreges. Seguidament només et falta posar tant pebrot vermell dolç com faci falta pq t’agafi un color vermellós i anar barrejant mentre el poses per tal que quedi una mescla homogènia. En funció de lo espessa / líquida que vulguis la salsa, hi pots afegir més aigua o aigua amb farina. Una vegada la salsa està llesta... quan està a l’espessor que desitges i amb el color que t’agradi, pots fer dues coses: Passar-la pel chino (instrument de cuina semblant a un colador però amb forma cònica) si no vols 'tropezones' de ceba o, passar al següent i definitiu pas: Posar a l’olla una fulla de llorer i evidentment les cloïsses. Recorda que estem fent slow-cooking, o sigui que a foc baix mig, tota l’estona. Ara simplement falta esperar i remenar la cassola (mai amb cullera, s’ha d’agitar la cassola i per tant moure el culet). Evidentment, has de tenir una tapa a la cassola, pq sinó pots fer un disbarat. I una vegada les cloïsses s’hagin obert (trigaran uns 10 minutets), simplement a servir directament desde la cassola. I ara a disfrutar...

avui sortim de nit - Richard Bona

Aquesta nit hem anat a un concert de Jazz a l'auditori, Richard Bona. El vam descobrir en un viatge que vam fer fa uns dos o tres anys a Carcassone. Ens estàvem a una casa que llogaven habitacions i cada dia per esmorzar sonava de fons. L'últim dia li vaig preguntar a la 'casera' què era aquella música que tan ens agradava i... realment va ser un descobriment.

Això ho explico pq és la primera vegada, desde que va néixer el Teo, que hem 'sortit' de nit. Ha estat bé, però es nota com canvien les coses. Per un costat no vaig poder comprar les entrades fins tenir la certesa que tením cangur, la noia que cuida en Teo pels matins. Per una altra banda, el concert era doble i com li havíem dit a la noia que tornaríem a quarts de dotze i semblava que el concert s'allargava, aixçi que hem hagut de perdre'ns la segona actuació (Marcus Miller). El tercer motiu, teníem gana i estàvem cansats. Sembla que hem perdut el ritme, si mai el vam tenir...`

Però realment valia la pena, he gaudit com un enano escoltant la seva veu, el ritme frenètic en moments puntuals i pausat en ocasions (que donat el nivell de son que portava ha estat momentàneament perillós).

Hagués penjat una foto, però sóc d'aquelles persones incapaces de contradir a aquella veu que anuncia a l'inici de tot concert... "...està prohibit realitzar gravacions o fer fotografies...". Sembla que sóc dels pocs que fa cas d'aquesta veu... però què voleu, a mi em fa vergonya que se s'il.lumini el flash i em miri la gent... Pel teu bé Teo, espero que siguis menys vergonyós que el teu pare... tot i que sembla que vas pel camí