cabòries
Cada St Joan intentem fer alguna cosa especial, la revetlla és el meu aniversari i m’agrada començar la nova temporada amb força. Aquest any, aprofitant el pont, hem anat quatre dies a una masia a l’Empordà, prop de Cruïlles. Al principi no va ser gaire bo, cues de sortida, cues a la Roca, cues a Girona, una estona per una carretera buida, un tram llarg de camí de sorra i travessar un bosc no apte per tots els vehicles. Optimista que sóc, ja pensava ‘on cxx m’ha portat la Nat, jo que em pensava que anava vora Sa Tuna’. Ja va sent hora que aprengui a ser una mica més optimista crec.
La masia, de fet uns apartaments adossats a la masia, no eren de grans luxes, però puc afirmar que han estat uns dies d’allò més interessants. Abans de res hem pogut desconnectar, prendre el sol i gaudir d’en Teo que és el més important, i no per aquest ordre.
Vam coincidir amb dues parelles, les seves criatures (Clàudia de 6 anys, Lluna de 4 i Mies de dos) i el gos d’en Mies, en Dhun (de 8 anys, el més gran en tots els sentits). En Teo crec que ha crescut de cop jugant amb aquestes personetes, li encanten els nens i els buscava a totes hores, tot i que també crec que a vegades tenia ganes de fugir-ne, en especial de la Lluna que era un bitxo.
El dia del meu aniversari vam anar a Sa Tuna, d’horeta per aprofitar una mica el matí i amb la idea de dinar allà. Va ser una bluff, ja que vam tenir boira tot el matí. Això sí, no puc descriure com em fa sentir aquesta cala, i més poder-li ensenyar a en Teo. La nit de la revetlla la vam passar sopant la Nat i jo amb un sopa improvisat, però després els veïns ens van convidar a fer la coca amb ells. Jo socialitzant, qui ho hauria dit!.
He de reconèixer que ha estat una de les nits més estranyes de la meva vida, però d’aquelles que deixen petjada. He d’anticipar que aquestes parelles estaven al voltant dels 38 anys i viuen a Barcelona, però tenen llogats els apartaments tot l’any per pujar cada cap de setmana. Dit això, durant aquesta nit vam parlar de moltes coses, però una sobre la que rondava tota la conversa (sé que no m’expressaré amb la claredat ni prosa d’en Guillem, però farem el que podrem). La idea de la felicitat absoluta entesa com poder criar al teu fill, fent una feina que t’agradi i t’ho permeti, i en un lloc on sàpigues que creixerà a gust i tu ho podràs disfrutar. Tot i que no és la solució, totes tres parelles coincidíem en el desig de criar els nostres fills a l’Empordà, a un mas.
Dit així, m’imagino que molts de vosaltres podeu pensar que són cabòries de tres parelles mig aposentades i somiatruites. Aquesta nit va ser molt diferent d’això, estem molt lluny de ser això, creieu-me. Va haver-hi una persona que em va marcar especialment, el Mies (pare d’en Mies). És una d’aquelles persones que et remouen, que et fan pensar, moure’t, reaccionar (el que el meu cap diria ‘líder’), em va recordar a tu Guillem. Bé el fet és aquest, que ja n’hi ha prou de queixes i de somiar en truites sense marcar objectius assumibles, però objectius al cap i a la fi. Sé que no tindrem una masia a l’Empordà en breu, o potser mai, però el fet no és aquest, el fet és que em sembla que se m’ha activat un ‘led’ que espero que no s’apagui, perquè m’agrada pensar que puc arribar a ser feliç amb la meva família i vull gaudir-ne.
No vull rellegir el que he escrit pq coneixent-me ho esborraria en gran part (un secret: abans, quan escrivia, no esborrava, sinó que cremava els meus escrits per no tornar a ser llegits)
I vet aquí un gat, vet aquí un gos... la bombeta se m’ha fos? No era així oi?
