Un sant inexistent que em serveix per reprendre l'activitat blogaire. Fa dies que penso a fer-ho però em sembla que ja tocava. Ja fa una setmaneta que vam tornar a la feina, i no va ser precisament un aterratge gaire suau. Al tercer dia ja veia com al sortir del client, ja era fosc. No us podeu pas imaginar la sensació de desolació que em va invair. A part d'això tinc tantes coses a explicar com a pare orgullós: en Teo ja ha començat la guarde, avui hi he passat i l'he vist allà amb la seva bata vermella i blanca jugant amb altres crios (més aviat sol amb un altre crio al costat). En Teo es pot dir que ja camina, ja li està sortint la cinquena dent, ja entén molt i comença a fer rabietes, i no us podríeu creure lo irresistible que es posa quan fa cara pillo, sé que sóc son pare, però està per menjar-se'l.
Per últim, les vacances a Lanzarote. Simplement molt millor del que m'esperava, sí que podria coses negatives, molt anglès que només feia que torrar-se a la piscina de l'hotel, uns apartaments un pel passats de moda, però realment, poc més negatiu puc dir. La resta molt positiu, les obres i sobretot la casa d’en Cesar Manrique, el paisatge, canviant i sorprenent, les platges de sorra negre, el vent i les onades i.. les meves primers lliçons de Kite, és un divertimento molt agradable, i Famara, un poblet i una platja que em van enamorar. Podeu veure algunes de les fotos al blog d’en Teo.
