Reflexions

Això de no escriure gaire sovint s’està tornant massa habitual. Sí que hi ha coses a explicar sobre com estic, el que hem fet, la feina i sobretot en Teo, però simplement he perdut l’hàbit i no m’agrada massa que això passi. Intentarem tenir el blog una mica més al dia.

Fent un petit exercici de relectura, veig que he perdut una mica el fil conductor del bog, que vull que sigui una espècie de diari personal que pugui llegir en Teo de gran. En Teo, és un gran tema, la veritat és que és increïble veure el ràpid que creix, els petits avanços que va fent setmana rera setmana, va començar a agafar coses, després a tirar-les, va continuar imitant el Cuní (fent els cops a la taula però sense el ‘prou, prou, prou’), ara fent ‘ta-ta-ta’ i sempre sempre, regalant un somriure a tothom que li fa una gràcia. Estem tenint molta sort amb aquest ‘enano’, tot el que ens dona són alegries a canvi de molt poc (despeses en papilles per exemple, que ja fa un mes que en pren).

ja fa un any que dura això

Us explicaria el viatge a Roma, SPQR, però ara no toca. Simplement volia comentar que fa un any i uns pocs dies va començar aquest blog, i que amb moments bons, millors i alguns de no tan bons, ha intentat ser un diari públic de la meva vida. Aquest any seguirem igual, espero que amb més regularitat. Bon 2008 a tothom

L'afilador

Aquest matí he sortit a la terrassa, feia bo i em venia de gust que em toqués una mica el sol, i tot d'una, ha sonat la cantarella, aquella música que tant sentíem de petits i que cada vegada costa més de sentir.... l'afilador. M'ha fet llàstima el pobre home, perquè, després de cinc minuts a la cantonada, ningú se li havia acostat....

Llarga absència

Ja fa mes de un mes que no actualitzo el blog, la primera vegada que em passa. No vull parlar dels motius, molta feina, client amb internet capat, pocs moments de pau per escriure tranquil·lament i poques coses a dir que no fossin queixes.
Per sort, ja estic de vacances, ja he pogut passar més de 24 hores seguides amb el meu fill, he vist com ja em tornava a riure després de dies sense pràcticament veure’l. Sempre he pensat que no voldria que la feina m’allunyés del meu fill, desgraciadament, ja ha passat. Res greu espero, però ja m’ha sabut greu, i més veure com el punyeter ho notava i ‘m’ignorava.
Coses noves a explicar..., que aquests dies l’estic fruint, que sembla mentida, però noto com ha crescut després d’una setmana sense pràcticament veure’l, que en Guillem torna a casa després de molt de temps fora i, sobretot, que ahir el meu germà em va dir que seré tiet i realment em fa molta il·lusió i estic molt content per ells. Sí, en Teo tindrà un cosinet o cosineta i es portaran un any justet

el papa està ko

Per molt que miri les 'memories' d’en Ronaldinho, Cristiano Ronaldo i cia, el papa ja no és el que era, ni Gattuso, ni Puyol, cada vegada m’assemblo més al Prosinecki.
La setmana passada em vaig trencar sol jugant a la lliga i, tot i que semblava que evolucionava adequadament, avui estic que no puc, vaig coix i en unes hores tinc un altre partit de futbol. Segueixo amb les ganes de sempre, però el cos cada vegada em falla més. Potser és que cada vegada també l’he de cuidar una mica més del que faig normalment, però...noi, què vols, ja no és tan fàcil anar a jugar cada dissabte a la Garriga com feia sempre, ni anar cada dia en bici, ni fer partits de batminton... Entre la feina, la familia i, perquè no dir-ho, la difícil el.lecció entre l’esport i el soffing, el papa està en un estat de forma força pèssim.

Teo, ja tinc ganes que comencis a caminar i córrer per haver-te de perseguir i així, com a mínim, agafar un mínim de forma.

Això, sigui com sigui avui a jugar, encara que sigui coix, perquè com sempre argumento... sóc de la Garriga!!!!!

Recepta de cloïsses a la marinera

Ingredients:
una ceba maca per persona un gra d’all per persona Farina Aigua Vi Blanc Pebrot vermell picant Pebrot vermell dolç Una fulla de llorer 1'5 kilos de cloïsses (per 4 persones)

Comencem:
Primer de res has de tenir les cloïsses amb aigua i sal (un bon grapat) durant 3-6 hores pq quedin ben netes de sorra. Primer piques al minipimer les cebes i els alls. Això ho poses a una olla o cassola amb un raig d’oli (suficient pq no es cremi) i ho fas daurar a foc mig lent.
Per una atra banda agafes un got gran d’aigua i li poses una cullerada sopera de farina i remenes bé (jo normalment faig un got i mig i cullerada i mitja) Una vegada la ceba i l’all comencen a estar daurats, poses la barreja d’aigua i farina a la cassola i remenes. Hi afegeixes un raig de vi i remenes. I al cap d’un minut aproximat, hi poses un bon raig de pebrot vermell picant (a gust del consumidor) i barreges. Seguidament només et falta posar tant pebrot vermell dolç com faci falta pq t’agafi un color vermellós i anar barrejant mentre el poses per tal que quedi una mescla homogènia. En funció de lo espessa / líquida que vulguis la salsa, hi pots afegir més aigua o aigua amb farina. Una vegada la salsa està llesta... quan està a l’espessor que desitges i amb el color que t’agradi, pots fer dues coses: Passar-la pel chino (instrument de cuina semblant a un colador però amb forma cònica) si no vols 'tropezones' de ceba o, passar al següent i definitiu pas: Posar a l’olla una fulla de llorer i evidentment les cloïsses. Recorda que estem fent slow-cooking, o sigui que a foc baix mig, tota l’estona. Ara simplement falta esperar i remenar la cassola (mai amb cullera, s’ha d’agitar la cassola i per tant moure el culet). Evidentment, has de tenir una tapa a la cassola, pq sinó pots fer un disbarat. I una vegada les cloïsses s’hagin obert (trigaran uns 10 minutets), simplement a servir directament desde la cassola. I ara a disfrutar...

avui sortim de nit - Richard Bona

Aquesta nit hem anat a un concert de Jazz a l'auditori, Richard Bona. El vam descobrir en un viatge que vam fer fa uns dos o tres anys a Carcassone. Ens estàvem a una casa que llogaven habitacions i cada dia per esmorzar sonava de fons. L'últim dia li vaig preguntar a la 'casera' què era aquella música que tan ens agradava i... realment va ser un descobriment.

Això ho explico pq és la primera vegada, desde que va néixer el Teo, que hem 'sortit' de nit. Ha estat bé, però es nota com canvien les coses. Per un costat no vaig poder comprar les entrades fins tenir la certesa que tením cangur, la noia que cuida en Teo pels matins. Per una altra banda, el concert era doble i com li havíem dit a la noia que tornaríem a quarts de dotze i semblava que el concert s'allargava, aixçi que hem hagut de perdre'ns la segona actuació (Marcus Miller). El tercer motiu, teníem gana i estàvem cansats. Sembla que hem perdut el ritme, si mai el vam tenir...`

Però realment valia la pena, he gaudit com un enano escoltant la seva veu, el ritme frenètic en moments puntuals i pausat en ocasions (que donat el nivell de son que portava ha estat momentàneament perillós).

Hagués penjat una foto, però sóc d'aquelles persones incapaces de contradir a aquella veu que anuncia a l'inici de tot concert... "...està prohibit realitzar gravacions o fer fotografies...". Sembla que sóc dels pocs que fa cas d'aquesta veu... però què voleu, a mi em fa vergonya que se s'il.lumini el flash i em miri la gent... Pel teu bé Teo, espero que siguis menys vergonyós que el teu pare... tot i que sembla que vas pel camí