Lectors andorrans, sentiments i moments

Ja fa dies vaig descobrir que tenia seguidors andorrans del blog, bé, andorrans, danesos, anglesos, americanos i argentins. Però, sincerament m'ha sorprès especialment el cas andorrà, perquè hi ha un seguiment periòdic del blog (gràcies google analytics). Tot i que aquest blog el vaig començar simplement per mi i, perquè en el futur en Teo el pugui veure, com a blogger no puc més que sentir-me orgullós que hi hagi qui el segueix.

Com a recent pare simplement se'm fa difícil comentar tots aquests petits moments increïbles i nous que estic vivint dia rera dia, un somriure, un nou gest en resposta mimètica a un fet per nosaltres, les ganyotes, somriures i fins i tot nous plors, mirar les fotos del teu fill quan estàs a la feina, somriures i comentaris de complicitat amb altres recents pares, estar a la feina i desitjar plegar per arribar a casa a 'jugar' amb el teu fill, arribar-hi i veure'l, anar-lo a veure cada deu minuts mentre dorm per confirmar que dorm i que se't caigui la baba de veure com n'és de maco... molts moments, moltes emocions i la gran majoria d'elles molt satisfactòries a nivell personal. M'agrada ser el pare del meu fill i tenir un fill com el que tinc.

Orgull i felicitat

Dues paraules que em seveixen per descriure com em sento últimament. Tant simple com això

Vacances en familia

Ja fa un parell d’anys que per començar i tancar de vacances, marxem uns dies a un hotelet a Begur. Allà hi tenim una cala que ens encanta, sa Tuna, i un hotelet, anomenat el Convent, on ens agrada relaxar-nos

Aquest any, no hem tingut “vacances” pròpiament dites, però si que hem fet l’escapadeta de rigor a Begur. La vam fer per Sant Joan amb el Teo encara per néixer i ara amb ell ja ‘crescudet’. Han estat uns dies increïbles, diferents a les nostres visites anteriors, però realment hem començat a disfrutar del Teo. No vull dir que abans no el disfrutéssim, però per fi ha començat a interactuar amb nosaltres. Veure com el teu fill et riu quan li fas ganyotes i li dius coses ha estat per mi una sensació difícil d’imaginar prèviament

Al seu blog (link a dalt a la dreta) hi hem penjat unes quantes fotos d’aquests dies

resumint aquest mes pol.laritzat

Cincs setmanes amb el Teo que han donat per moltes emocions, sensacions i, com no, també frustracions.

Veure com plora el teu fill, no poder treure'n en clar el motiu, fer tot el que has llegit que s'ha de fer i el que el cor et mana, i veure com segueix plorant pot arribar a ser exasperant i frustrant pels pares. Aquests moments i despertar-se, de tant en tant, a les tantes de la matinada quan dormies plàcidament, són els pitjors.

Evidentment, això és lo pitjor, però puc assegurar que veure com el teu fill riu (o fa un moviment de músculs facials semblant a un somriure) quan li fas alguna de les múltiples tonteries que fan els pares als seus fills, no té preu (mira, em recorda un determinat anunci de targetes de crèdit), en aquests moments sents un orgull, una felicitat que només et deixa pensar que ho has fet molt bé, que tens el fill més maco i simpàtic del món....

Cap dels dos extrems és bo, o sí (aquí apareixen les meves arrels gallegues), però això és el que hem viscut durant aquestes setmanes, moments molt bons i molt dolents

tornem-hi

Ahir vaig tornar a la feina, ahir en Teo va fer un mes, ahir es van acabar les vacances, ahir en Teo va descobrir la seva nova manta de jocs, ahir no va ser un gran dia....a veure què ens espera avui...

5 kilos de ranita teo

dies de papers i horaris condicionats

No, no estic en plan pessimista. La veritat és que estem encantats amb en Teo, plora només quan té gana i son, el problema és que això és força sovint :P. No et pots cansar de mirar-lo, cada dia que passa està més maco i, pq no dir-ho, més grassonet, el punyetero ahir ja pesava 4kg
El que més m'està fastiguejant d'aquests dies és el tema de papers, ja quasi ho tenim tot, ja només queda el padró, el CAP, i tramitar els ajuts estatals i de la generalitat. Ara que hi penso...són uns quans tràmits...

Ja tenim ganes de passar uns dies, o un dia, fora de casa amb ell. La veritat és que anem cansadets i necessitem una mica d'aire, de sortir al carrer, de que ens toqui el sol o la fresca, que de sol ja en fa ja.

Ara que rellegeixo el que he escrit sembla que estigui xof i no ho estic, de veritat.
A veure si demà penjo més fotos