Remember when

La setmana passada vaig fer una d’aquelles escapades necessàries de tant en tant. Barcelona m’agrada molt, però hi ha moments en que necessites allunyar-te’n, respirar. Vaig anar amb germà, pare, xell i nat a Galicia. A Galicia hi tinc moltes coses: família, records i cloïsses de carril a la marinera esperant-me. Quatre dies en que van passar alguns fets destacables que no vull oblidar i que per tant han de quedar escrits pq la meva curta memòria pugui tenir un suport.
El viatge tenia com a excusa veure les terres que ens han ‘tocat’ per herència de ma mare i àvia. Sincerament em fa gràcia el fet de tenir ‘terres’,però ja he penjat algunes fotos als posts anteriors i, com s’hi pot veure, no són gaire cosa. Dic que no son gaire cosa pq son parcel·les que han patit els efectes dels incendis d’aquest estiu i sincerament feia una mica de pena veure-les així. Per més inri son parcel·les a les que no hi havia estat mai i que per tant tp tenen un gran valor sentimental associat. Però què puc dir, tot i això, em fa gràcia ser propietari de 4 parcel·les de uns 15 ferrados en total (1 ferrado = 420 metres quadrats)
Només afegir que hi ha hagut moments molt especials com tornar a pujar pel riu amb l’objectiu de recordar la gorja on em vaig banyar tantes vegades de petit; recórrer els carrers de Noia; entrar a la Plaça (=mercat municipal) i pujar sense recordar el motiu a la primera planta per descobrir que hi havia la xurreria on esmorzava la xocolata amb xurros quan hi anava amb ma mare; fumar la primera cigarreta junts amb el meu pare; estar a casa ma avia materna, pujar al primer pis i descobrir que l’habitació/mejador on dormia amb el meu germà quan estiuejàvem allà era la única que seguia amb el mateix encant de sempre; estar al pati de la casa i petar la xerrada amb els meus cosins, ara molt envellits, com feia molts anys; descobrir a la vegada que ja no sabia de què parlar amb el meu cosí preferit després de 9 anys sense veure’l; menjar les cloïsses a la marinera de la meva tieta Maruja; passejar per la platja de Carril; recórrer el carrer de les pimenteres a Padrón; menjar ametlles garapinyades; visitar l’església de petxines de la illa de la Toja; caminar entre falgueres verdes i acabar amb els peus xops; caminar pel centre de Santiago, rodejat de gent que acaba 'el camino', de natius de la ciutat, de turistes madrilenys, del típic home disfraçat de l'apòstol que demana diners, de les botigues plenes d'andròmines varies pels turistes, de caminar pels seus carrers empedrats, ...
Resumint, ha estat un viatge emocional cap als records d’estius passats i només desitjaria que en Teo pugui tenir records tan agradables com els que tinc jo d’aquelles terres tant llunyanes però tant properes a la vegada. No sé, però ja tinc ganes d’emportar-me’l a Galicia i que vegi allò que al seu dia va ser important a la vida del seu pare.