Ja fa mes de un mes que no actualitzo el blog, la primera vegada que em passa. No vull parlar dels motius, molta feina, client amb internet capat, pocs moments de pau per escriure tranquil·lament i poques coses a dir que no fossin queixes.
Per sort, ja estic de vacances, ja he pogut passar més de 24 hores seguides amb el meu fill, he vist com ja em tornava a riure després de dies sense pràcticament veure’l. Sempre he pensat que no voldria que la feina m’allunyés del meu fill, desgraciadament, ja ha passat. Res greu espero, però ja m’ha sabut greu, i més veure com el punyeter ho notava i ‘m’ignorava.
Coses noves a explicar..., que aquests dies l’estic fruint, que sembla mentida, però noto com ha crescut després d’una setmana sense pràcticament veure’l, que en Guillem torna a casa després de molt de temps fora i, sobretot, que ahir el meu germà em va dir que seré tiet i realment em fa molta il·lusió i estic molt content per ells. Sí, en Teo tindrà un cosinet o cosineta i es portaran un any justet
Per molt que miri les 'memories' d’en Ronaldinho, Cristiano Ronaldo i cia, el papa ja no és el que era, ni Gattuso, ni Puyol, cada vegada m’assemblo més al Prosinecki.
La setmana passada em vaig trencar sol jugant a la lliga i, tot i que semblava que evolucionava adequadament, avui estic que no puc, vaig coix i en unes hores tinc un altre partit de futbol. Segueixo amb les ganes de sempre, però el cos cada vegada em falla més. Potser és que cada vegada també l’he de cuidar una mica més del que faig normalment, però...noi, què vols, ja no és tan fàcil anar a jugar cada dissabte a la Garriga com feia sempre, ni anar cada dia en bici, ni fer partits de batminton... Entre la feina, la familia i, perquè no dir-ho, la difícil el.lecció entre l’esport i el soffing, el papa està en un estat de forma força pèssim.
Teo, ja tinc ganes que comencis a caminar i córrer per haver-te de perseguir i així, com a mínim, agafar un mínim de forma.
Això, sigui com sigui avui a jugar, encara que sigui coix, perquè com sempre argumento... sóc de la Garriga!!!!!
Ingredients:
una ceba maca per persona un gra d’all per persona Farina Aigua Vi Blanc Pebrot vermell picant Pebrot vermell dolç Una fulla de llorer 1'5 kilos de cloïsses (per 4 persones)
Comencem:
Primer de res has de tenir les cloïsses amb aigua i sal (un bon grapat) durant 3-6 hores pq quedin ben netes de sorra. Primer piques al minipimer les cebes i els alls. Això ho poses a una olla o cassola amb un raig d’oli (suficient pq no es cremi) i ho fas daurar a foc mig lent.
Per una atra banda agafes un got gran d’aigua i li poses una cullerada sopera de farina i remenes bé (jo normalment faig un got i mig i cullerada i mitja) Una vegada la ceba i l’all comencen a estar daurats, poses la barreja d’aigua i farina a la cassola i remenes. Hi afegeixes un raig de vi i remenes. I al cap d’un minut aproximat, hi poses un bon raig de pebrot vermell picant (a gust del consumidor) i barreges. Seguidament només et falta posar tant pebrot vermell dolç com faci falta pq t’agafi un color vermellós i anar barrejant mentre el poses per tal que quedi una mescla homogènia. En funció de lo espessa / líquida que vulguis la salsa, hi pots afegir més aigua o aigua amb farina. Una vegada la salsa està llesta... quan està a l’espessor que desitges i amb el color que t’agradi, pots fer dues coses: Passar-la pel chino (instrument de cuina semblant a un colador però amb forma cònica) si no vols 'tropezones' de ceba o, passar al següent i definitiu pas: Posar a l’olla una fulla de llorer i evidentment les cloïsses. Recorda que estem fent slow-cooking, o sigui que a foc baix mig, tota l’estona. Ara simplement falta esperar i remenar la cassola (mai amb cullera, s’ha d’agitar la cassola i per tant moure el culet). Evidentment, has de tenir una tapa a la cassola, pq sinó pots fer un disbarat. I una vegada les cloïsses s’hagin obert (trigaran uns 10 minutets), simplement a servir directament desde la cassola. I ara a disfrutar...
Aquesta nit hem anat a un concert de Jazz a l'auditori, Richard Bona. El vam descobrir en un viatge que vam fer fa uns dos o tres anys a Carcassone. Ens estàvem a una casa que llogaven habitacions i cada dia per esmorzar sonava de fons. L'últim dia li vaig preguntar a la 'casera' què era aquella música que tan ens agradava i... realment va ser un descobriment.
Això ho explico pq és la primera vegada, desde que va néixer el Teo, que hem 'sortit' de nit. Ha estat bé, però es nota com canvien les coses. Per un costat no vaig poder comprar les entrades fins tenir la certesa que tením cangur, la noia que cuida en Teo pels matins. Per una altra banda, el concert era doble i com li havíem dit a la noia que tornaríem a quarts de dotze i semblava que el concert s'allargava, aixçi que hem hagut de perdre'ns la segona actuació (Marcus Miller). El tercer motiu, teníem gana i estàvem cansats. Sembla que hem perdut el ritme, si mai el vam tenir...`
Però realment valia la pena, he gaudit com un enano escoltant la seva veu, el ritme frenètic en moments puntuals i pausat en ocasions (que donat el nivell de son que portava ha estat momentàneament perillós).
Hagués penjat una foto, però sóc d'aquelles persones incapaces de contradir a aquella veu que anuncia a l'inici de tot concert... "...està prohibit realitzar gravacions o fer fotografies...". Sembla que sóc dels pocs que fa cas d'aquesta veu... però què voleu, a mi em fa vergonya que se s'il.lumini el flash i em miri la gent... Pel teu bé Teo, espero que siguis menys vergonyós que el teu pare... tot i que sembla que vas pel camí
Ahir vaig poder veure com si no fem res aquest nen ens sortirà poc espavilat. Ahir, després de dinar amb la meva family a la Garriga, vam anar a ca l'avia de la nat. Allà vam coincidir amb el seu cosí David i la seva prole, la Su (dona)i en Jan (tres anyets) i l'Emma (5 mesets). A part de dir que son preciosos, el que volia comentar és que el David va agafar en Teo i va començar a 'agitar-lo', fer-li fer abdominals, estiraments i volar. No cal dir que la Nat i jo ens vam mirar en plan 'què fot aquest boig que ens trencarà el fillet'. Llavors va ser quan em vaig adonar que a en Teo no li passava res, que fins i tot semblava passar-s’ho bé. I vaig tenir un pensament, 'no serà que el seguim veient com un baby acabat de néixer?, no serà que ja l'estem sobreprotegint i mimant massa?'. I això és tot, en arribar a casa vam decidir que aquest nen no és de porcellana i que el volem començar a espavilar una mica, no és plan que ens surti un d'aquells nens que s'amaguen darrera els pares..
Mentre escric això ja sento a la nat marcant-li els temps de les abdominals... sembla que anem bé...
Mi churumbel, la nueva referencia en nuestra familia, creada mediante el método de espejo y según dice la gente siendo yo la referencia espejo; objetivo estratégico que nos marcamos aproximadamente hace un año, está a punto de cumplir el primer q1 de su vida fiscal. Por el momento ha superado sobradamente el budget que le marcamos en lo referente a horas de sueño y productividad, seguramente deberemos pagarle incentivos a final de año. Creo que vamos a hacer el estimado de cierre tomando como referencia la media de estos dos últimos meses, en los que el señorito ha demostrado su valía y cualidades. Simplemente TEO, que sepás que eres el mejor lanzamiento que hemos tenido en esta familiar empresa que también es la tuya.
Començo el posta avisant que em queixo sovint i se'm per això se’m coneix en ‘petit comitè’ pel pupes. Ja dic ara que potser exageraré un pèl en aquest post, no seria un bon pupes sinó, però que la realitat no dista gaire del que aquí expressaré.
Fa dies que no tiro més. La feina em roba el 60 -70% de les hores del dia i ja no puc més. És tal el cansament que arrossego que quan arribo a casa només tinc ganes de menjar algo amb cara i ulls i descansar. Fa dues setmanes que dino d'entrepans en mitja hora i la veritat és que ja cansa, no sóc de grans àpats, qui em coneixeu ja ho podreu verificar. Sé que molts em podríeu donar alternatives sanes que segurament no m'agradaran...això també ho sabeu.
Quan arribo a casa el Teo està, o adormit o en procés de quedar-s’hi i, sincerament, i ha vegades que vaig tan cansat que ja m’està bé tot i que em sap greu, molt de greu, no rebre una mirada seva.
La última delícia que em faltava per tancar el cercle és que, com també molts sabeu, m’encanta jugar a futbol sala i els dilluns jugo una lliga amb uns amics. Bé doncs, passem a l’altra justificació del pq de ‘pupes’. Aquest dilluns, com tots els dilluns, vaig anar a jugar-hi i vaig tenir un pèl de mala sort, tres ‘pupes’ en un dia al mateix lloc, primer em trepitja un rival al dit gros del peu, després un company em torna a trepitjar al mateix lloc al celebrar un gol seu i per últim, en un xoc fortuït, un rival em fot tal patada (peu fort, contra peu fort i normalment pilota enmig) que em va engegar a dida el turmell bo, l’altre ja el tenia un pèl cascat d’una altra trobada fortuïta amb un altre rival.
Us semblen prous motius pq ara estigui que estic a la feina, amb els ulls que em cauen de son i el peu dret inflat per dos llocs diferents, m’estigui queixant via blog a ves a saber qui que tb tindrà les seves històries? Jo crec que sí.
Aquest post no té ni un inici, ni un nus, ni un desenllaç, simplement serà un poti-poti de comentaris sobre el meu dia a dia dels últims dies.
Ja fa dies que no puc escriure res perquè la feina m'està absorbint aquestes últimes setmanes, i les properes sembla. Molta feina, molts marrons de temes poc agraïts quan son solventats i molts pals quan no.
Bé, el fet és que un servidor pateix a la feina i disfruta el temps que pot del seu fill que dissabte va complir dos mesos. No puc sinó dir que cada dia es porta millor (tot i que clar, amb les poques hores que el veig, poc criteri tinc...). M'encanta banyar-lo i no sé qui dels dos s'ho passa millor durant aquestes estones d'aigua junts.
Aquest post no té ni un inici, ni un nus, ni un desenllaç, simplement ha estat un poti-poti de comentaris sobre el meu dia a dia dels últims dies
Ja fa dies vaig descobrir que tenia seguidors andorrans del blog, bé, andorrans, danesos, anglesos, americanos i argentins. Però, sincerament m'ha sorprès especialment el cas andorrà, perquè hi ha un seguiment periòdic del blog (gràcies google analytics). Tot i que aquest blog el vaig començar simplement per mi i, perquè en el futur en Teo el pugui veure, com a blogger no puc més que sentir-me orgullós que hi hagi qui el segueix.
Com a recent pare simplement se'm fa difícil comentar tots aquests petits moments increïbles i nous que estic vivint dia rera dia, un somriure, un nou gest en resposta mimètica a un fet per nosaltres, les ganyotes, somriures i fins i tot nous plors, mirar les fotos del teu fill quan estàs a la feina, somriures i comentaris de complicitat amb altres recents pares, estar a la feina i desitjar plegar per arribar a casa a 'jugar' amb el teu fill, arribar-hi i veure'l, anar-lo a veure cada deu minuts mentre dorm per confirmar que dorm i que se't caigui la baba de veure com n'és de maco... molts moments, moltes emocions i la gran majoria d'elles molt satisfactòries a nivell personal. M'agrada ser el pare del meu fill i tenir un fill com el que tinc.
Dues paraules que em seveixen per descriure com em sento últimament. Tant simple com això
Cincs setmanes amb el Teo que han donat per moltes emocions, sensacions i, com no, també frustracions.
Veure com plora el teu fill, no poder treure'n en clar el motiu, fer tot el que has llegit que s'ha de fer i el que el cor et mana, i veure com segueix plorant pot arribar a ser exasperant i frustrant pels pares. Aquests moments i despertar-se, de tant en tant, a les tantes de la matinada quan dormies plàcidament, són els pitjors.
Evidentment, això és lo pitjor, però puc assegurar que veure com el teu fill riu (o fa un moviment de músculs facials semblant a un somriure) quan li fas alguna de les múltiples tonteries que fan els pares als seus fills, no té preu (mira, em recorda un determinat anunci de targetes de crèdit), en aquests moments sents un orgull, una felicitat que només et deixa pensar que ho has fet molt bé, que tens el fill més maco i simpàtic del món....
Cap dels dos extrems és bo, o sí (aquí apareixen les meves arrels gallegues), però això és el que hem viscut durant aquestes setmanes, moments molt bons i molt dolents
Ahir vaig tornar a la feina, ahir en Teo va fer un mes, ahir es van acabar les vacances, ahir en Teo va descobrir la seva nova manta de jocs, ahir no va ser un gran dia....a veure què ens espera avui...
No, no estic en plan pessimista. La veritat és que estem encantats amb en Teo, plora només quan té gana i son, el problema és que això és força sovint :P. No et pots cansar de mirar-lo, cada dia que passa està més maco i, pq no dir-ho, més grassonet, el punyetero ahir ja pesava 4kg
El que més m'està fastiguejant d'aquests dies és el tema de papers, ja quasi ho tenim tot, ja només queda el padró, el CAP, i tramitar els ajuts estatals i de la generalitat. Ara que hi penso...són uns quans tràmits...
Ja tenim ganes de passar uns dies, o un dia, fora de casa amb ell. La veritat és que anem cansadets i necessitem una mica d'aire, de sortir al carrer, de que ens toqui el sol o la fresca, que de sol ja en fa ja.
Ara que rellegeixo el que he escrit sembla que estigui xof i no ho estic, de veritat.
A veure si demà penjo més fotos
Avui he anat a mercat a comprar i m'ha fet somriure la conversa que tenia una dona amb el dependent de la fruiteria:
dona -..Y a ustedes no les han puesto un estrógeno de esos?
fruiter- ¿Un estrógeno?
dona - sí, por lo de quedarse sin luz...
fruiter - ah! un grupo electrógeno!!!!
dona - pos eso, un estrógeno...
Això que és més o menys el resum de la nostra visita al metge ahir. Tot està bé, sembla que no falta gaire, però mira tu que van passant els dies i el molt punyetero està un pel vago. Així doncs, si dilluns 30 no ha sortit, llavors planifiquem les accions correctores necessàries. Això Teo, és un ultimàtum: o surts o et fem sortir
Fets destacables d'avui:
1. Hem conegut l'Hugo a la clínica on, no sé si per sort o per desgràcia,
2. He presenciat en directe la meva aprensió més temuda, i l'he superada, veure com se li ha de cuidar allò negre anomenat melic que més aviat sembla una pansa
3. Hem preparat el MaxiCosi i el moisés per tal que el Teo vegi que ja té llocs on dormir i que no ha de patir per sortir
4. Avui és l'aniversari del Pere i evidentment el vull felicitar dsd aqui, encara que no sigui un lector gaire habitual de blogs
5. Per fi he canviat la foto de capçalera posant una que fa dies que intento penjar i, last but not least (com diria el meu emperatore):
6. Ja estem a dia 22, ja hem sobrepassat la data inicialment prevista en que s'acompleixen les 40 setmanes d'embaraç i el xato encara segueix sense gaires intencions de sortir
Ja se'ns està fent llarg el tema, no us comença a cansar a tots que aquest crio no surti? De fet fins demà no sortim de comptes, però noi, no s'hi veu el final.
Una de les coses que personalment se m’està fent més dura és que molta gent em pregunti cada dia si ja està aquí, si tenim idea del dia que naixerà... no sé, sé que la gent ho fa de bona fe, però prou fastiguejats estem amb el tema que no surt com pq a sobre la gent ens bombardegi (exagero, ho sé) amb aquestes preguntes que, sincerament sóc incapaç de respondre. La única forma de conèixer el dia del naixement és que es planifiqui, i de moment no s'està planificant res. Dilluns anem al metge, a veure què diu...
simplement gràcies a tots 15 per llegir les meves penes i alegries referents al peque
Ahir vaig cometre l’equivocació de veure un programa a tv3 que es diu efecte mirall i on ahir parlaven de la paternitat. El fet és que va sortir una parella que estaven esperant una criatura i va sortir el moment del part i va ser xocant, per dir-ho d’una forma suau. Les imatges referents a la criatura tal com va sortir, els gestos, el cap deformat, els moviments d’ulls, mans i peus a la vegada mentre estava, encara sense netejar, envoltada en una manta tèrmica de color de plata. Van ser imatges que realment em van impressionar i pensar que en breu les hauré de viure en directe amb lo aprensiu que sóc em fan patir, cauré rodó crec que no cauré, però si tanco els ulls no us ho prengueu malament
Doncs sí, ja el tenim encaixat. Ja li tocava, però que el metge ens digui que està encaixat ajuda. Tants moviments ens feien pensar que el Teo encara estava de juerga per la panxa, però ara me l'imagino amb el cap ficat amb un forat i movent la resta del cos com volent desenganxar-se i ric sol.
De moment, per això, sembla que el proper dilluns 23 hi hem de tornar. Sembla que el dia 17, demà com imaginava jo, no serà, a veure si ara serà el 23, dia molt especial per nosaltres
Hola Teo, es divendres 13, en teoria fins d'aquí a una setmana no et tocaria sortir, però et vull dir que tant ta mare com jo estaríem encantats de que facis via. Jo necessito les vacances ja i ta mare ja no pot més amb tu a dintre.... surts o k? (declaracions de un futurible para cada cop més desitjós de ser-ho de veritat)
punyetero guillem, si no tenia prou feines ara m'ha viciat a una nova web.... Si senyors, he posat el meu blog a analitzar i de moment, els resultats estàn essent prometedors, en un dia set visites del blog per dos usuaris diferents i... tenint en compte que jo mateix en sóc un dells i que el Teo encara no sap llegir, ni veure, ni res de res a part de moure's, qui nassos és l'altre... queda demostrat que el meu blog és per mi i, per tant, ara puc començar a explicar els secrets més íntims de la meva vida.... a veure si puja l'audiència
Doncs sí, ahir visita al metge, corretges per veure el ritme cardíac del peque i contraccions de la Nat i posterior visita amb el metge pq ens informi de com va tot.
Evidentment, en la seva línea: 'No us preocupeu, tot va bé, tot segueix el seu curs normal i encara esta verd el tema' Tot això amb l'slang mèdic. És a dir... que encara no toca. Ens vam quedar un pèl xof pq realment ja tenim ganes de que el peque tregui el cap, bé, i la resta del cos, però què hi farem... de moment és el que hi ha, seguim amb la data prevista del 21. Per animar-me una mica més, ahir un amic em diu... ui tranquils, jo vaig sortir un mes més tard del que tocava!. A buff, espero que no sigui el cas, oi que no Teo que tu sortiràs en breu?
Com ja he comentat en alguna ocasió, últimament penso en les últimes coses abans de... Bé doncs, aquest cap de setmana vam tenir un soparet a casa amb la gent de Iti (nois, merci a tots per venir...) i realment va estar molt bé. Feia ja massa setmanes que no els veia i ja tenia ganes de veure’ls. Evidentment, l’excusa va ser ‘ens hem de veure abans de..’ Doncs això, simplement va faltar algú especial per mi, però diguem que la NASA encara no ha inventat els vols transoceànics de mitja hora.
Bé doncs, simplement comentar que aquest finde ha estat ple d’activitats i realment sento que ha estat aprofitat. Evidentment, el ‘tema’ ha estat constantment present, que si l’últim sopar abans de, que si la novia del Teo dorm al seu llit fins i tot abans de que neixí ell (quin crack!), que si la cosina de la Nat ja va tenen el tercer en camí, que posem la tele i ens surt el nostre metge a un reportatge... Res que, cada vegada sóc més conscient que aquest noiet ja arriba i n’estic encantat. Això sí, dues setmanes després, molt de Teo i poc regals d’aniversari :_( M'he de començar a sentir desplaçat????????
Si senyores i senyors, aquí la jefa ja ha començat a tenir contraccions. Ahir finalment vam acabar l'habitació del Teo, ara només falta que les meves coses facin lloc a les seves (el nou armari ho permetrà per sort)
Bé doncs res, comentar que realment ja sento, ara sí, que estic a la recta final de un llarg camí i el fet de les contraccions ajuda. La Nat té una panxa que fa por, i el Teo segueix en plan 'encara no m'he mogut prou'.
Res, comentar que avui hi ha l'últim sopar d'amics abans de ser pares... sembla, que el meu germà ja s'ofert a que li cuidem a casa i el gos a l'estiu (casa molt guapa, per cert, i a prop de la piscina de ca meva)
Doncs això.. que ja no sabem si el proper post serà comunicant que ja el tenim aquí o encara queda molt... qui sap, una meiga ja li va dir a la Nat que d'aquesta setmana no passava.
Sé que cada vegada hi ha menys fotos, però és que no n'estic fent gaires.. sorry
Això de tenir un fill no és cosa fàcil...
M'he començat a mirar els papers, motivat per la Nat, que s'han de fer i com m'afecta en el futur passar a ser pare i realment m'he quedat una mica estorat. Resumint, els primers dies em sembla que me'ls passaré d'aquí cap allà enlloc d'estar amb el meu fill. Que si el registre civil, l'ambulatori, la seguretat social, la baixa per paternitat que implica demanar-la a la feina, portar un certificat a l'INS que ni savia que existia, la declaració de la renta del proper any... a buff.. jo només volia tenir un fill !!!!
Ja està, ja en tinc 31. Ha estat un any interessant el 30, però em sembla que el 31 estarà ple de noves sensacions i que realment pot suposar un abans i un després a la meva vida. Sé que alguns de vosaltres m’heu dit que tot serà a millor, que tots evolucionem, però és que realment no us podeu imaginar la de voltes que dóna el meu cap en aquest sentit (aquesta és la última vegada que faré tal abans de ..) Una cosa que me n’està fent adonar cada cop més, és que la gent, quan em truca, ja no pregunta per com estic, sinó per com estem tots tres. Sembla que el ‘jo’ ha deixat pas al ‘naltros’ per sempre.
Aquest cap de setmana li preguntava a la Nat si era conscient que en menys d’un mes tindria al Teo als braços i la resposta va ser clara: ‘no’, jo vaig dir el mateix, perquè realment no m’ho sé imaginar, però ja en tinc ganes, creieu-me.
Per cert, s’obren les apostes... En teoria la Nat surt de comptes el 21, a veure qui encerta el dia...
S’acosta el dia “d”, estem a aproximadament un mes del naixement d’en Teo i ara mateix puc comentar més coses sobre la senyora ‘x’ que sobre mi mateix, i sense el seu permís (papa por). Teo, has de saber que la senyora ‘x’ és una persona que li agrada tenir-ho tot sota control i això vol dir que no li agrada gens que hi hagi coses pendents a un mes del desenllaç de la Temporada 1 de Teo’s life. Aquest final de temporada està dedicat a deixar la casa preparada per a la teva arribada.
Aquest cap de setmana hem deixat enllestit el tema terrassa (tendall col·locat, parets pintades, mobles revestits amb oli pq estiguin ben lluents per quan arribis...). El tema roba, complements, cotxet... fa dies que hi treballem amb bons resultats. La cuna està disponible des de fa una setmana i ara només falta la còmoda i l’armari (ai que patirem....)
Bé doncs, el fet Teo, és que ja pots sortir quan vulguis que tots t’estem esperant. Ja fa dies que no pares quiet i sembla que tu també tinguis ganes de sortir abans del dia previst. Em sembla que la senyora ‘x’ estarà encantada de que vegis la llum del dia. Això si, que sàpigues que no pot ser ni el proper cap de setmana (és St Joan, el meu aniversari, i marxem de cap de setmana de relax al nostre hotelet de Begur) ni el proper (estaré a Italia pel ‘summer meeting’ de la meva empresa)
Ara de debò, sembla mentida que ja només quedi un mes, encara no sé si en sóc del tot conscient, però puc assegurar que ja ens morim de ganes de conèixer el nostre fill en persona i no a través de fotos o cops a la panxa de la Nat (ups, volia dir senyora ‘x’).
A la resta de presents i a la gent que em coneixeu una mica, només us demano paciència, ja sabeu que no sóc el tio més sociable del mon, mai se m’han donat bé els temes de protocol i que el tema de l’hospital ara per ara em fa una mica de yuyu. Sincerament, no sé com reaccionaré davant del cansament dels primers dies sumat al cúmul de visites continuades, segurament n’hi haurà un elevat percentatge de gent a la que pràcticament no coneixo, i només espero que a vosaltres, que sí que sou importants per mi, us pugui atendre com vull. Això sí, disculpeu-me per avançat si durant aquells dies no sóc gaire sociable.
Poc a dir, simplement que dp de uns mesos, ja porto el meu post número 50 i és un mal moment pq realment estic poc inspirat. Però què hi farem, només puc comentar que realment sento 'the final countdown'. Ja només queda un mes i mig de res i realment començo a estar entre nerviós, exitat i molt content pel moment de conèixe'l.
A veure si a la 51ena ens surt una mica millor
Ahir el Peret i la Marta van provocar que hagués de canviar per primera vegada un bolquer. Bé de fet no el vaig canviar completament, sinó que tan sols vaig posar-ne un de net i vaig vestir la peque... però tot és començar i ja puc dir que he començat i no va sortir del tot malament. Sé que no és gaire, sembla que tots últimament estem una mica 'bloguejats' a nivell mental, però ja passarà
Això ja va prenent cos. Aquest cap de setmana hem fet adquisicions varies: moisés, gadjets de bany varios, llençols, tovalloles, sonalls, ninos, funda per la cuna, cambiador, funda cambiador, banyera, ..... etc. És a dir el Teo comença a tenir més coses a l'armari que jo mateix. I parlant de mobles el tema també va avançant, l'armari de l'habitació ja el tenim i només l'hem de recollir, la cuna, que està portant boig al meu pare, ja està pràcticament llesta i faltarà només la còmoda. És a dir, que en un parell de setmanes sembla que el Teo ja tindrà l'habitació feta i plena de tots els gadgets que 'necessita'. Sembla mentida com s'està omplint la casa de coses per ell. Sort que també he pogut comprar alguna coseta per mi, ja tenia enveja del peque.
Avui queden dos mesos justos per seu naixament (segons estimacions del metge), o sigui que comença el comte enrera
... no em feu comentaris anònims que llavors em feu pensar i ja he pensat prou. Digueu-me qui sou (si sou el coco no cal que fa por)
...no ho havia comentat però, a que no us imagineu a qui li ha tocat fer de vocal a La Garriga el proper 27?
No tranquils, no us parlaré de portes ni d’amorios ni res semblant. Simplement se m’ha passat pe’l cap just quan tancava la porta del client a Granada i ara quan tot just fa cinc minuts he entrat per la porta de casa.
Realment tenia moltes ganes d’arribar a casa, sembla mentida, però aquesta ciutat, que mai m’havia convençut, cada vegada la sento més meva.
Com ja havia comentat, el fet d’estar allà sol m’ha portat moltes estones lliures (bé, de fet no tantes pq quan hi vaig no sé què passa que sempre acabo fent un munt d’hores), i això em provocava que el meu cap pensés i pensés. En res en particular, o si, però que no ve al cas.
Bé doncs, el fet és que ja estic a casa, que tenia ganes d’escriure alguna cosa i que ara me’n vaig a la meva terrasseta a prendre’m una birra i a escoltar una mica de música. Són quarts de deu, però em bé de gust brindar per aquesta ciutat, pel fet de que s’hagin acabar aquestes dues setmanes tan plenes de feines i sentiments i pensaments que només m’han fet sentir malament amb mi mateix i sobretot per mi, què coi!!!
O sigui que gent, ja torno a ser aquí i amb ganes de donar canya. Salut!!!!
Hoy todo es un poco diferente. Esta semana estoy trabajando en Granada, ya hace más de dos años que tengo un cliente aquí (Supermercados Covirán) y de vez en cuando me toca venir a hacer algunas cosillas. Normalmente vengo acompañado de un consultor y todo es un poco diferente, no estoy solo, el trabajo es un poco más agradecido, y suelen ser unos días de desconexión del trabajo diario que me sientan bien.
Esta vez está siendo diferente. Estoy aquí toda la semana, solo, con mucho trabajo poco agradecido y no es la mejor semana para estar lejos de lo mío, mi ciudad, mi gente, mi moto… No sé, realmente estoy algo tocado esta semana y el hecho de estar aquí no ayuda demasiado.
Son ya dos semanas duras por el trabajo como ya comenté en mi último post y emocionalmente tampoco están siendo unas buenas semanas. Estoy en un momento muy importante de mi vida, realmente tengo muchas ganas de conocer a Teo, de verle la cara, de disfrutarlo. Sin embargo siempre he sido una persona muy independiente y últimamente todo el mundo me recuerda que mi vida va a cambiar radicalmente, que se ha acabado el yo para ser nosotros y eso es algo que me supera un poco. Sé que va a ser una experiencia preciosa, ya lo está siendo, pero realmente siento como si en dos meses toda mi vida vaya a cambiar de golpe. Sé que estoy exagerando, que no es para tanto, pero no sé entre los miedos de si voy a saber como actuar, los comentarios de la gente y otras historias mías estoy un poco jodido estos días.
Y encima el Barça no hace más que dar disgustos!!!!
Realmente espero que mi próximo post sea más positivo, pero por ahora es lo que hay, que le vamos a hacer
Aquestes setmanes estàn sent molt dures per mi. Estic tenint molta feina que espero que a futur sigui productiva però que ara mateix només em suposa mals de caps i mooooltes hores de feina. Sé que això és un blog pel Teo, on pretenc explicar-li les meves sensacions durant l'embaràs i posteriors moments. El tema està en que tot i les hores de feina, no puc deixar de pensar en ell. Hi ha molts moments cada dia que m'hi fan pensar, un crio que passa per davant de la cafeteria quan estic fent un cafè, un altre que em fa ganyotes el cap de setmana quan passo per una botiga...
No sé, sé que no és molt, però sempre hi ha moments que em fan pensar en que en uns mesos un d'aquests crios que tira una ampolla al terra al meu costat, o que plora o que córrer davant el seu pare mentre juguen podem ser el Teo i jo.
Que consti que no m'hi refereixo com a monstruito per la seva aparença (mai he sapigut dir si un nadó era lleig o maco, o sigui que ja em direu de un fetus!). El tema està en que el 'peque' diguem que és una mica més gran del que li toca per la seva edat (de fet és com tres setmanes més gran del que li tocaria!!!!) Al final de la visita el ginecòleg ens ha recomenat que enlloc de batistes (una espècie de bata per nadó acabat de néixer) valdria més que li poséssim una samarreta de les meves (ja em direu!!!)
Posteriorment i, després de múltiples intents aquesta tarda, finalment hem aconsseguit tenir alguna foto 'decent' de'n Teo. Aquí teniu les primeres fotos però, si tot va bé, en quatre setmanes tindrem el video de'n Teo en moviment (tranquils, no patiu que no us el passarem gaires vegades, i a més són curtets aquests videos
Aquest ha estat un cap de setmana interessant. Dissabte va ser dia 21, i això vol dir que ja només queden tres mesos perquè pugui conèixer en Teo, que sincerament ja tinc ganes de veure quina cara fa tot i que encara no m’ho acabo de creure.
El mateix dissabte vam sopar a casa en Pere i la Marta, bé i l’Emma. Aquesta personeta cada dia està més guapa, de veritat. Bé doncs, durant el sopar vaig viure dues escenes que sincerament em van emocionar. La primera veure com el Pere adormia en braços a l’Emma mentre sonava de fons la cançó de bressol que li va composar. La segona, encara més maca, era el Pere amb la guitarra i, l’Emma en braços de la Marta mentre el Boss estava ajagut als seus peus. Nens, sou una família molt maca.
El diumenge, després de veure com el pobre Teo encara no té un fons d’armari gaire complert, vam anar a fer una volta per Arc de Triomf i el parc de la Ciutadella. Hi havia la fira de la terra i tot estava ple de paradetes. No vam poder evitar comprar un nou conjunt pel peque, molt maco. Després passejant pel parc i ajaguts a la gespa, no podia deixar d’imaginar-me passejant per allà amb en Teo, veient-lo corretejant amb altres peques, xutant una pilota... no sé, em va fer gràcia i a més l’ambient era de molt bones sensacions, potser va ser la gent, potser el bon dia que feia, potser el què fumaven al voltant, però va ser una estona molt agradable en que em vaig deixar emportar per pensaments en el meu fill (encara em costa molt dir això)
La setmana passada vaig fer una d’aquelles escapades necessàries de tant en tant. Barcelona m’agrada molt, però hi ha moments en que necessites allunyar-te’n, respirar. Vaig anar amb germà, pare, xell i nat a Galicia. A Galicia hi tinc moltes coses: família, records i cloïsses de carril a la marinera esperant-me. Quatre dies en que van passar alguns fets destacables que no vull oblidar i que per tant han de quedar escrits pq la meva curta memòria pugui tenir un suport.
El viatge tenia com a excusa veure les terres que ens han ‘tocat’ per herència de ma mare i àvia. Sincerament em fa gràcia el fet de tenir ‘terres’,però ja he penjat algunes fotos als posts anteriors i, com s’hi pot veure, no són gaire cosa. Dic que no son gaire cosa pq son parcel·les que han patit els efectes dels incendis d’aquest estiu i sincerament feia una mica de pena veure-les així. Per més inri son parcel·les a les que no hi havia estat mai i que per tant tp tenen un gran valor sentimental associat. Però què puc dir, tot i això, em fa gràcia ser propietari de 4 parcel·les de uns 15 ferrados en total (1 ferrado = 420 metres quadrats)
Només afegir que hi ha hagut moments molt especials com tornar a pujar pel riu amb l’objectiu de recordar la gorja on em vaig banyar tantes vegades de petit; recórrer els carrers de Noia; entrar a la Plaça (=mercat municipal) i pujar sense recordar el motiu a la primera planta per descobrir que hi havia la xurreria on esmorzava la xocolata amb xurros quan hi anava amb ma mare; fumar la primera cigarreta junts amb el meu pare; estar a casa ma avia materna, pujar al primer pis i descobrir que l’habitació/mejador on dormia amb el meu germà quan estiuejàvem allà era la única que seguia amb el mateix encant de sempre; estar al pati de la casa i petar la xerrada amb els meus cosins, ara molt envellits, com feia molts anys; descobrir a la vegada que ja no sabia de què parlar amb el meu cosí preferit després de 9 anys sense veure’l; menjar les cloïsses a la marinera de la meva tieta Maruja; passejar per la platja de Carril; recórrer el carrer de les pimenteres a Padrón; menjar ametlles garapinyades; visitar l’església de petxines de la illa de la Toja; caminar entre falgueres verdes i acabar amb els peus xops; caminar pel centre de Santiago, rodejat de gent que acaba 'el camino', de natius de la ciutat, de turistes madrilenys, del típic home disfraçat de l'apòstol que demana diners, de les botigues plenes d'andròmines varies pels turistes, de caminar pels seus carrers empedrats, ...
Resumint, ha estat un viatge emocional cap als records d’estius passats i només desitjaria que en Teo pugui tenir records tan agradables com els que tinc jo d’aquelles terres tant llunyanes però tant properes a la vegada. No sé, però ja tinc ganes d’emportar-me’l a Galicia i que vegi allò que al seu dia va ser important a la vida del seu pare.
més terres
falguera
xell, nat, pare i germà
mariscant
més terres, més pins cremats
terres 1
terres 2
lloc de jocs infantils i banys
gent jugant a contrallum
jo és que passava per aqui
ai ronaldinho
Fa molt que no actualitzo el blog, ho sé, però la feina i els viatges no ajuden gaire a poder-ho fer. De fet poca cosa puc dir de nou a part de que el Teo cada dia sembla que jugui un atac i gol a la panxa de la Nat. Em fa gràcia pq força dies he vist que, quan estavem al sofà mirant la tele al vespre, la Nat de cop es posa a somriure, un senyal inequívoc que en Teo està de juerga. Això sí, cada dia ell és més gran i el camp de joc es redueix. Veurem com evoluciona el "partit"
Aquestes últimes setmanes la feina m’està absorbint massa. Arribo tard i cansat a casa i amb prou feines puc interactuar amb la Nat i en Teo (ara per ara son tot un). Em fot per diferents motius.
Últimament, parlant del tema Teo amb diferents pares a clients, m’he trobat amb un fet que es repetia a força d’ells. Se’n penedien molt pq s’havien perdut l’infantesa dels seus respectius primers fills i ho estaven intentant corregir amb els segons. Sincerament, no m’agradaria que em passés això amb en Teo i sincerament no m’ho puc imaginar. Sóc conscient que no podré dedicar-li tot el temps que m’agradaria (hem de currar si volem viure), però no vull ser un d’aquests pares. Intentaré no ser-ho
Cada dia que passa tinc més ganes de veure i conèixer el meu fill. Es fa tan estrany dir 'el meu fill'!!! suposo que encara em queda molt recorregut com per fer-me'n a la idea. Al principi era una cel.lulelta, dp va passar a ser una tortuga asexuada amb cap d'alien, dp ja era en Teo, però definit com a ésser abstracte i algun dia de juliol passarà a ser EL MEU FILL. Realment, costa fer-se'n a la idea però cada dia les ganes de conèixer-lo son més grans
S’assembla molt al pare’, ‘Té la boca de la mare i els ulls del pare’.... són sentències mooooooooooooolt habituals sobre les semblances d’un nadó amb els seus progenitors. Com mai m’he caracteritzat per l’excel·lència en les relacions socials/personals i, se’m nota a la cara, vull que aquest post serveixi de mostra d’objectivitat futura sobre les possibles semblances de’n Teo amb la Nat i jo. Per això, aquí teniu algunes fotografies de nosaltres quan érem nadons per tal que serveixin de mostra 
