pupes

Començo el posta avisant que em queixo sovint i se'm per això se’m coneix en ‘petit comitè’ pel pupes. Ja dic ara que potser exageraré un pèl en aquest post, no seria un bon pupes sinó, però que la realitat no dista gaire del que aquí expressaré.

Fa dies que no tiro més. La feina em roba el 60 -70% de les hores del dia i ja no puc més. És tal el cansament que arrossego que quan arribo a casa només tinc ganes de menjar algo amb cara i ulls i descansar. Fa dues setmanes que dino d'entrepans en mitja hora i la veritat és que ja cansa, no sóc de grans àpats, qui em coneixeu ja ho podreu verificar. Sé que molts em podríeu donar alternatives sanes que segurament no m'agradaran...això també ho sabeu.

Quan arribo a casa el Teo està, o adormit o en procés de quedar-s’hi i, sincerament, i ha vegades que vaig tan cansat que ja m’està bé tot i que em sap greu, molt de greu, no rebre una mirada seva.

La última delícia que em faltava per tancar el cercle és que, com també molts sabeu, m’encanta jugar a futbol sala i els dilluns jugo una lliga amb uns amics. Bé doncs, passem a l’altra justificació del pq de ‘pupes’. Aquest dilluns, com tots els dilluns, vaig anar a jugar-hi i vaig tenir un pèl de mala sort, tres ‘pupes’ en un dia al mateix lloc, primer em trepitja un rival al dit gros del peu, després un company em torna a trepitjar al mateix lloc al celebrar un gol seu i per últim, en un xoc fortuït, un rival em fot tal patada (peu fort, contra peu fort i normalment pilota enmig) que em va engegar a dida el turmell bo, l’altre ja el tenia un pèl cascat d’una altra trobada fortuïta amb un altre rival.

Us semblen prous motius pq ara estigui que estic a la feina, amb els ulls que em cauen de son i el peu dret inflat per dos llocs diferents, m’estigui queixant via blog a ves a saber qui que tb tindrà les seves històries? Jo crec que sí.