super Teo

Ahir vaig poder veure com si no fem res aquest nen ens sortirà poc espavilat. Ahir, després de dinar amb la meva family a la Garriga, vam anar a ca l'avia de la nat. Allà vam coincidir amb el seu cosí David i la seva prole, la Su (dona)i en Jan (tres anyets) i l'Emma (5 mesets). A part de dir que son preciosos, el que volia comentar és que el David va agafar en Teo i va començar a 'agitar-lo', fer-li fer abdominals, estiraments i volar. No cal dir que la Nat i jo ens vam mirar en plan 'què fot aquest boig que ens trencarà el fillet'. Llavors va ser quan em vaig adonar que a en Teo no li passava res, que fins i tot semblava passar-s’ho bé. I vaig tenir un pensament, 'no serà que el seguim veient com un baby acabat de néixer?, no serà que ja l'estem sobreprotegint i mimant massa?'. I això és tot, en arribar a casa vam decidir que aquest nen no és de porcellana i que el volem començar a espavilar una mica, no és plan que ens surti un d'aquells nens que s'amaguen darrera els pares..
Mentre escric això ja sento a la nat marcant-li els temps de les abdominals... sembla que anem bé...

prosa presupuestario a TEO

Mi churumbel, la nueva referencia en nuestra familia, creada mediante el método de espejo y según dice la gente siendo yo la referencia espejo; objetivo estratégico que nos marcamos aproximadamente hace un año, está a punto de cumplir el primer q1 de su vida fiscal. Por el momento ha superado sobradamente el budget que le marcamos en lo referente a horas de sueño y productividad, seguramente deberemos pagarle incentivos a final de año. Creo que vamos a hacer el estimado de cierre tomando como referencia la media de estos dos últimos meses, en los que el señorito ha demostrado su valía y cualidades. Simplemente TEO, que sepás que eres el mejor lanzamiento que hemos tenido en esta familiar empresa que también es la tuya.

pupes

Començo el posta avisant que em queixo sovint i se'm per això se’m coneix en ‘petit comitè’ pel pupes. Ja dic ara que potser exageraré un pèl en aquest post, no seria un bon pupes sinó, però que la realitat no dista gaire del que aquí expressaré.

Fa dies que no tiro més. La feina em roba el 60 -70% de les hores del dia i ja no puc més. És tal el cansament que arrossego que quan arribo a casa només tinc ganes de menjar algo amb cara i ulls i descansar. Fa dues setmanes que dino d'entrepans en mitja hora i la veritat és que ja cansa, no sóc de grans àpats, qui em coneixeu ja ho podreu verificar. Sé que molts em podríeu donar alternatives sanes que segurament no m'agradaran...això també ho sabeu.

Quan arribo a casa el Teo està, o adormit o en procés de quedar-s’hi i, sincerament, i ha vegades que vaig tan cansat que ja m’està bé tot i que em sap greu, molt de greu, no rebre una mirada seva.

La última delícia que em faltava per tancar el cercle és que, com també molts sabeu, m’encanta jugar a futbol sala i els dilluns jugo una lliga amb uns amics. Bé doncs, passem a l’altra justificació del pq de ‘pupes’. Aquest dilluns, com tots els dilluns, vaig anar a jugar-hi i vaig tenir un pèl de mala sort, tres ‘pupes’ en un dia al mateix lloc, primer em trepitja un rival al dit gros del peu, després un company em torna a trepitjar al mateix lloc al celebrar un gol seu i per últim, en un xoc fortuït, un rival em fot tal patada (peu fort, contra peu fort i normalment pilota enmig) que em va engegar a dida el turmell bo, l’altre ja el tenia un pèl cascat d’una altra trobada fortuïta amb un altre rival.

Us semblen prous motius pq ara estigui que estic a la feina, amb els ulls que em cauen de son i el peu dret inflat per dos llocs diferents, m’estigui queixant via blog a ves a saber qui que tb tindrà les seves històries? Jo crec que sí.

poti poti

Aquest post no té ni un inici, ni un nus, ni un desenllaç, simplement serà un poti-poti de comentaris sobre el meu dia a dia dels últims dies.

Ja fa dies que no puc escriure res perquè la feina m'està absorbint aquestes últimes setmanes, i les properes sembla. Molta feina, molts marrons de temes poc agraïts quan son solventats i molts pals quan no.
Bé, el fet és que un servidor pateix a la feina i disfruta el temps que pot del seu fill que dissabte va complir dos mesos. No puc sinó dir que cada dia es porta millor (tot i que clar, amb les poques hores que el veig, poc criteri tinc...). M'encanta banyar-lo i no sé qui dels dos s'ho passa millor durant aquestes estones d'aigua junts.

Aquest post no té ni un inici, ni un nus, ni un desenllaç, simplement ha estat un poti-poti de comentaris sobre el meu dia a dia dels últims dies