resumint aquest mes pol.laritzat

Cincs setmanes amb el Teo que han donat per moltes emocions, sensacions i, com no, també frustracions.

Veure com plora el teu fill, no poder treure'n en clar el motiu, fer tot el que has llegit que s'ha de fer i el que el cor et mana, i veure com segueix plorant pot arribar a ser exasperant i frustrant pels pares. Aquests moments i despertar-se, de tant en tant, a les tantes de la matinada quan dormies plàcidament, són els pitjors.

Evidentment, això és lo pitjor, però puc assegurar que veure com el teu fill riu (o fa un moviment de músculs facials semblant a un somriure) quan li fas alguna de les múltiples tonteries que fan els pares als seus fills, no té preu (mira, em recorda un determinat anunci de targetes de crèdit), en aquests moments sents un orgull, una felicitat que només et deixa pensar que ho has fet molt bé, que tens el fill més maco i simpàtic del món....

Cap dels dos extrems és bo, o sí (aquí apareixen les meves arrels gallegues), però això és el que hem viscut durant aquestes setmanes, moments molt bons i molt dolents